La pilota no entra per atzar - Ferran Soriano

Fa unes setmanes, em van deixar aquest llibre i em va sorprendre positivament.

L’autor és el Ferran Soriano, que ja coneixeu tots per ser l’ex-vicepresident econòmic del FCBarcelona, possible futur candidat a president i actual president de Spanair. Aquí, Soriano, s’allunya de la imatge de financer-powerpoint, adscrit al poder, que donaven d’ell els mitjans de comunicació quan era directiu del Barça, i es rebel•la com un tio brillant, un executiu talentós amb gran capacitat de percepció i d’anàlisi, fins i tot d’allò que no entra directament dins les seves competències.

El llibre, a diferència dels que acostumen a ésser els d’aquells que han passat pel món de l’sport professional, no és una biografia farcida d’anècdotes de experiències viscudes, sinó que tracta sobre Management d’un club de futbol professional, tocant diversos temes des de les fonts de financiació del club fins a tècniques de negociació, passant pel lideratge, treball en equip, marketing etc... i prenent com a model el FCB, des de l’experiència d’haver-hi viscut una etapa on s’aplicaren canvis radicals amb l’objectiu de fer-lo capdavanter. El llibre té, si no m’erro, 282 pgs, està escrit de forma intel•ligent, llenguatge planer i amb molts exemples que en faciliten la comprensió. És interessant, no només pels que segueixen l’actualitat dels clubs de futbol, sinó com a eina instructiva aplicable a qualsevol tipus d’empresa.

L’única crítica que faria és el to condescendent amb les decisions errònies que prengué la directiva, en contraposició a les d’altres (com ara les de l’entrenador), i no aclarir que dels 73 milions de dèficit que tingué el club el 2003 (l’esmenta diversos cops imputant-ho a la junta anterior), ells n’eren responsables, en part, per decisions preses aquells 8 dies famosos en que prengueren possessió del club abans del tancament comptable de la temporada.

Desgraciadament, si a algú l’interessa, no li podré passar jo perquè, com us he dit, el tenia en préstec i l’he tornat.

Vaig sentir al Soriano a una entrevista radiofònica i vaig tenir una sensació extranya. Primer, em va sorprendre pel seu estil tranquil i tractant de deixar clars concepts d' enginyeria finacera molt complexes. Be! Em va sorprendre positivament que deixes el vaixell al moment que va fer-ho, ja que l' actual president ,ocupa el càrrec de forma il.legitima i contra dels seus principis, que tant ferventment defensava 10 anys enrera. Be per Soriano! De fet, el bacó només li queden 4 llepaculs com Perrin i altres inqualificables.Però el que deia de la sensació extranya és que em va donar la impressió que no coneixia gaire els antecedents d' amb qui havia compartit els darrers anys. Un tio, sensat com ell, no provinent de l' elefant incendiari, crec que deuria flipar més d' una vegada amb la vehemència del bacó. Aquí ,no tant bé Soriano! i per ultim i més important ,venint d' un home que portava els temes econòmics: no parla de la pujada del 40% dels abonaments, de la venda dels terrenys de l' Hospitalet, que sense dubte van maquillar els numeros de manera espectacular. Per no parlar del contracte de Telefonica i de la excepcional fornada de canterans que han suposat un valor incalculable que al mercat hauria suposat una inversió enorme.
Per tant i en grans trets, vaig descobrir a un tipus que el creia com el seu cap i no ho és, com tampoc és un mag de les finances.

En realitat, sí que parla, al llibre, dels temes que esmentes... si més no de la majoria, perquè no recordo que ho fes dels terrenys de l'hospitalet, però sí de la resta... el que passa és que no ho fa en to reivindicatiu, o per repartir d'alguna manera justícia, si no des d'una perspectiva empresarial i pedagògica, que és el to general del llibre. Esmenta el del 40% de pujada d'abonaments com a reajustament dels preus desfassats respecte als de mercat. El que no diu (i ho entenc, perquè el llibre no va d'això) és que un parell de dies abans de les eleccions el seu candidat va prometre públicament en un debat televisiu (com tots els altres candidats) que no tocarien els preus dels socis ni hi haurien derrames. També parla de la sorpresa de trobar-se en situació avantatjosa (en mig d'altres desavantatjoses) respecte als altres clubs en relació al contracte de telefònica, en l'apartat on parla de les fonts de financiació, i també dedica moltes pàgines a la pedrera, la seva rendibilitat, la conveniència d'actualitzar-la globalitzant-la (escoles a àfrica i sudamèrica), i sobre possibles solucions a l'actual estat d'indefensió legal que existeix respecte a altres clubs (sobretot anglesos) que els poden prendre els millors talents joves només fent un canvi de domicili dels pares.

Respecte a la seva dimissió, a mi no em va sorprendre que deixés el vaixell... i no perquè veiés en ell quelcom d'ètic que no tingués el laporta (de fet, tota aquesta gent que té tant d'èxit és, en part, perquè té molta ambició, i actuen moguda per aquesta sense miraments) Durant l'any passat els mitjans van fer esment, diverses vegades, de que Soriano havia perdut els favors de Laporta per ser el delfí de la candidatura continuïsta. Amb els resultats de la moció a la mà, la part de la directiva que no formava part del nucli dur, van veure una oportunitat única: que dimitís només laporta, i així mataven dos ocells d'un tret, lliurant-se d'ell (camí obert per Soriano en una candidatura continuïsta) i calmant al soci, agreujat, a l'hora. I aquesta era la premisa d'aquella famosa nit "dels ganivets llargs", dos dies després de la moció, amb tota la junta directiva reunida en un despatx al passeig de gràcia i amb la premsa, assabentada, esperant a sota fins a les 3 de la matinada. Laporta es va mantenir ferm amb un important nucli dur fent-li suport, per la qual cosa, a l'altra part (els amotinats que li havien demanat que dimitís) no els quedava més remei que dimitir. A Laporta li quedava encara el problema de l'afició agreujada (una majoria del 60% no el volia) i va ser llavors quan el tio es va treure un as de la màniga declarant: "pels estatuts estic legitimat a seguir, però dimitiré si a la propera assamblea de compromissaris una majoria així ho vol"... una jugada genial, magnífica! perquè li va permetre guanyar temps per acabar de perfilar un projecte il·lusionant, sense ni que els mitjans se li puguessin tirar a sobre (s'havia compromés a dimitir si l'assamblea així ho volia) i calmar les aigües abans de l'assamblea. Total, al final va fer servir l'assamblea, que en temps de l'elefant blau tant va criticar com a vella i titella de qui estava al poder (Núñez), per salvar el cap.